Sant Vicenç

Sant Vicenç (que vol dir invencible, invicte…) és un màrtir del segle IV. En un temps de persecució religiosa ell no va voler abdicar de la seva fe, no es va deixar “vèncer” per les dificultats i va voler seguir la fe cristiana fins a les darreres conseqüències.

La seva mort i de fet la seva vida, encara que no se’n coneix força, són un testimoniatge heroic i un estímul engrescant de servei, comprimís i fidelitat, entrega y generositat.

Sant Vicenç ja apareix als primers martirologis i fins i tot és citat per sants posteriors com Sant Agustí:

“Sant Vicenç, vencedor en tot. Va vèncer en les paraules i va vèncer en els turments, va vèncer en la confessió i va vèncer en la tribulació, va vèncer abrasat pel foc i va vèncer a l’ésser llençat a les ones, va vèncer finalment, a l’ésser turmentat i va vèncer al morir per la fe*”.

Sant Vicenç neix a Osca, pels volts de final del segle III. De família romana benestant, fins i tot participants en l’alta vida política de la regió, i cristians decidits.

Els cristians en aquell temps eren tolerats, fins i tot alguns ocupaven alts càrrecs, però amb la persecució de Dioclecià (303-311 dC.) tot va acabar.

Abans de la persecució Vicenç va anar a estudiar a Saragosa, allà va conèixer el bisbe sant Valeri, i va destacar en la pietat així com també era un bon estudiant. Dins aquesta vida virtuosa va ser ordenat diaca per mans del bisbe Valeri al seu servei: s’encarregava del més pobres i desafavorits. També va destacar en la predicació: fins i tot el bisbe, que era tartamut, li encomanava que el substituís en el ministeri de la paraula.

Va arribar, però, la persecució, cada vegada més cruel fins que el bisbe Sant Valeri i el seu diaca Sant Vicenç van ser forçats a abdicar de la seva fe.

En cap moment, però, no es van fer enrere i van haver de patir moltes tortures. Primer de tot es diu que van ser empresonats, i després desterrats cap a València, en un viatge molt dur per tots dos. Arriben d’allò més fatigats; a Sant Valeri, però, se l’enduran cap a França.

Sant Vicenç haurà de patir molts turments fins morir el 22 de gener de l’any 304dC. A les imatges del retaule de la parròquia de Sant Vicenç (al MNAC hi són els originals, a la parròquia unes rèpliques) es pot veure els diferents capítols de la seva tortura, com ara: lligat, azotat, esquinçat per ferros, exposat al foc de la graella…

També, la grossa pedra circular amb la que apareix sovint (com ara a la imatge de la fornícula de l’entrada de l’església; a la imatge de dalt de l’altar major…) té la seva explicació: com que Sant Vicenç no va renegar de la seva fe, al contrari, la podria fer créixer inclús pels voltants, un cop mort i per evitar-ho, els perseguidors van voler que el seu cos fos menjat per les bèsties, però aquestes no hi gosarien; aleshores va ser lligat a una gran pedra (circular com les de molí) i tirat a l’aigua perquè els peixos del fons de l’abisme se’l mengessin. Però la pedra no s’enfonsava i va anar surant fins a una altra vora on d’altres cristians el van trobar i donar sepultura.

Sant Vicenç va despertar una profunda devoció i popularitat, no sols amb les seves referències per escrit sinó també amb les seves relíquies que es van estendre per tot el món cristià conegut d’aleshores.

Sant Vicenç es un fort testimoniatge que perdura fins als nostres dies i, des de la situació que sigui, per moltes dificultats que comporti, ens esperona a seguir ben decidits el Senyor, tal com ell en el seu moment va fer.

(* Del llibret “Sant Vicenç, màrtir, el color de la fe”.)